Les normes que especifiquen els límits dels diferents paràmetres de l'aigua potable són el Reial Decret 140/2003, del 7 de Febrer, pel qual s'estableixen els criteris sanitaris per a la qualitat de l'aigua per al consum humà i per a la Comunitat Autònoma de Catalunya, el Pla de vigilància i control sanitari de l'aigua per al conum humà a Catalunya. 

A continuació es detallen alguns dels paràmetres més freqüentment analitzats en el control d'aigua potable.

COLOR

L'aigua potable no ha de tenir cap color apreciable.

Quan s'hi troba color a l'aigua potable, en general, en el rang de marró, vermell o groc, es pot deure principalment a:  

• La presència de les substàncies orgàniques presents a la terra.
• La precipitació de sals de ferro o manganès.
• La presència de microbombolles d'aire a l'interior. Aquest blanqueig de l'aigua desapareix naturalment deixant l'aigua en repòs. 

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la majoria de la gent pot percebre nivells de colors superiors a 15 unitats de color veritable (UCV) en un got d'aigua. La legislació Espanyola (RD 140/2003 el qual estableix el criteri sanitari per a la qualitat de l'aigua de consum humà) estableix el límit en 15mg/L Pt/Co.

RD 140/2003 - < 15 mg/L Pt/Co

SABOR I OLOR

L'aigua potable té en la seva composició, sals i substàncies dissoltes que li donen un olor i sabor particular.

Les principals substàncies que li aporten el sabor son les sals minerals que porta incorporades. Per tant, els colorurs, els sulfats, els bicarbonats, el sodi, el calci o el magnesi són compostos naturals responsables del sabor de l'aigua.

Altres substàncies com el clor residual també afecten al gust i a l'olor de l'aigua, així com substàncies d'orígen antropogènic que, en molt petites concentracions, poden donar diferents sabors.

La detecció d'un cert sabor i olor a l'aigua no vol dir que no sigui potable. El més essencial és el compliment dels criteris establers a les parts A i B de l'annex I del Reial del Reial Decret 140/2003, al qual estableix el criteri sanitari per a la qualitat de l'aigua potable i el fet que no s'hi trobi cap substància, microorganisme o paràsit en una concentració que pugui representar un risc per a la salut humana. 

Els paràmetres de gust i olor estan limitats pel RD 140/2003 com a paràmetres indicadors, establerts com a índex de dilució. 

L'índex de dilució representa el número de vegades que l'aigua ha de ser diluida a una temperatura donada (25ºC) de manera que no tingui un sabor o un olor significatiu. Aquest valor es limita a 3. És un valor que es determina des del punt de vista de l'acceptació de l'aigua pels consumidors, en lloc d'un valor sanitari que determina si l'aigua és potable. 

RD 140/2003 - < 3 a 25ºC Índex de dilució

TERBOLESA

L'aigua potable té a la seva composició, sals i substàncies que li donen un gust i olor particular.

La terbolesa a l'aigua potable és causada per la presència de particules de matèria. Això pot ser causat per un tractament inadequat de l'aigua potable, per la precipitació de salts de ferro i manganès (en concentracions elevades) o per la suspensió de partícules dipositades a la xarxa de distribució. 

Des de la OMS (Organització Mundial de la Salut) s'estableix com acceptable pels consumidors un valor de terbolesa per sota de 5 UNT. 

Malgrat això, les partícules poden protegir els microorganismes dels efectes de la desinfecció, per aquesta raó, sempre que l'aigua sigui sotmesa a processos de desinfecció, la seva terbolesa ha de ser baixa, per a què el tractament sigui efectiu. El Reial Decret 140/2003 estableix el límit de la terbolesa a la sortida dels processos de tractament i/o al dipòsit d'aigua de 1 UNT, i 5 UNT a la xarxa de distribució. 

Al mateix temps, la terbolesa també és un paràmetre operatiu important pel control dels processos de tractament, i pot indicar l'existència de problemes, especialment en la coagulació i la sedimentació durant el procés de filtració.

RD 140/2003 - < 1 UNF Sortida del tractament / dipòsit d'aigua

RD 140/2003 - < 5 UNF Xarxa de distribució

AMONI

L'amoni present a l'entorn prové de processos metabòlics, agrícoles i industrials, així com la desinfecció amb cloramines. L' amoni és un indicador de la possible contaminació de l'aigua amb bacteries, aigües residuals o residus d'animals.

L'exposició a l'amoni procedent de fonts ambientals és insignificant en comparació amb la derivada de la seva sintesis endògena. Només s'observen efectes toxicològics en exposicions de més de 200 mg/ kg de pes corporal.

La presència d'amoni en l'aigua potable no té efectes immediats en la salut, de manera que no es proposa cap valor basat en els efectes sobre la salut. No obstant això, l'amoni pot reduïr l'eficiència de la desinfecció, causar la formació de nitrits als sistemes de distribució, dificultar l'eliminació del manganès durant la filtració i produïr problemes organolèptics. Per això, el RD 140/2003 estableix el límit d'Amoni en 0.5 mg/L.

RD 140/2003 - < 0,5 mg/L 

CLOR RESIDUAL

El clor és l'agent més emprat per a la desinfecció de l'aigua potable. Els principals motius són:

• Té una naturalesa altament oxidant que permet la destrucció de patògens (especialment bacteris) i altres compostos que causen mal gust.
• La innocuïtat del producte a les concentracions utilitzades.
• La facilitat de controlar i revisar els nivells i els processos.

Amb l'objectiu de garantir el procés de desinfecció, és essencial mantenir petites concentracions de clor residual a la xarxa de distribució. En qualsevol cas, s'ha de tenir en comte que la seva absència no implica la presència de contaminació microbiològica, que s'identifica com a paràmetre indicador al RD 140/2003.

El clor lliure residual es troba com una combinació d'hipoclorit i àcid hipoclorat, depenent del pH. El clor residual combinat és el resultat de la combinació de clor i amoni. La suma dels dos es coneix com a cor residual total.

D'acord amb la legislació Espanyola, el nivell de clor residual lliure s'estableix en un màxim de 1mg/l i el nivell de clor residual combinat a 2mg/l. Pel que fa a l'àrea de Catalunya, el Pla de vigilància i control sanitari d'aigua per al consum humà estableix també un nivell mínim de clor residual lliure de 0.2mg/l i es recomana mantenir-se entre 0.2-0.6mg/l.

RD 140/2003 i el Pla de vigilància i control sanitari d'aigua per al consum humà a Catalunya -< 0,2 mg/l - Clor residual lliure < 1mg/l

RD 140/2003 - Clor residual combinat < 2mg/l

CONDUCTIVITAT

La conductivitat és la mesura de la capacitat d'una solució aquosa de conduïr el corrent electric. Aquesta propietat està relacionada amb el contingut iònic de l'aigua i el total de sòlids dissolts.

Totes les substàncies permeten un cert grau de conductivitat, l'aigua pura, degut al baix nombre d'ions, no és una bona conductora de l'electricitat, no obstant, l'aigua salada ofereix una conductivitat molt més elevada. En relació a l'aigua potable el seu valor al RD 140/2003 és limitat a 2500μS/cm.

És emprat per determinar la quantitat total de sòlids dissolts a l'aigua, detectar variacions o canvis a l'aigua per tal de determinar el tamany de la mostra pel seu anàlisi. Els valors elevats poden significar la detecció del sabor a l'aigua o probemes a l'equipament i canonades.

RD 140/2003 - < 2500 μs/cm a 20ºC

PH

Encara que el pH no sol afectar els consumidors directament, aquest és un dels paràmetres operatius més importants de la qualitat de l'aigua. En totes les fases, cal tenir un control especial del pH per dur a terme el tractament correcte i el procés de desinfecció.

Per a un procés eficaç de desinfecció de clor, és preferible que el pH sigui inferior a 8; però l'aigua amb un pH més baix probablement sigui més corrosiva per a les instal·lacions.

El valor del pH varia depenent de la composició de l'aigua i la naturalesa dels materials utilitzats per a la seva distribució, però normalment es troba entre 6,5 i 8 u.pH. La legislació espanyola a través del RD 140/2003 estableix els límits de pH entre 6,5 i 9,5 u.pH

PARÀMETRES MICROBIOLÒGICS

 L'absència de patògens microbians és un dels principals paràmetres analitzats per determinar la potabilitat de l'aigua.

La detecció de grups de microorganismes com bacteris coliformes, escherichia coli, enterococos, bacteris aeròbics o Clostridium perfrigens és un indicador de contaminació d'aigües fecals.

Els efectes de la contaminació de l'aigua fecal en la salut varien en funció de l'agent microbiològic; Si no hi ha cap patògen, no hi haurà malaltia, però pot causar molèsties gastrointestinals, vòmits, diarrea, etc., que afecten principalment als nens, persones grans i immunodeficients.

L'RD 140/2003 considera que els elements abans esmentats no han d'estar presents a l'aigua de consum humà, el límits establerts són de 0 UFC en 100 ml.

Per aquesta raó, com a mesura preventiva, és necessari mantenir l'aigua degudament desinfectada i realitzar un control del procés per minimitzar el risc de contaminació microbiològica. 

RD 140/2003 - Bacteries Coliforms < 0 u.f.c./100ml 

RD 140/2003 - Escherichia coli < 0 u.f.c./100ml